dimecres, 22 de juny de 2011

ELS PRIMERS PASSOS

Un mati de alegria i esperança 

Feia dies que la Irene, la meva fisioterapeuta, venia insistint de que  seria bo per les meves cames tan per la lesió neurològica com per la neuropatia,  que quan pogués anés a una platja de sorra fina i intentes caminar per la platja amb la sorra molla.
Jo m´hi resistia, pensant lo malament que l’any passat ho havia passat intentant entrar al mar per culpa de la neuropatia degenerativa de les meves cames, que varen fer quasi impossible posar els peus a la sorra degut al dolor que  sentia a les plantes dels peus.
Però, després de varies vegades en que en vàrem parlar  amb la Irene i  de parlant  llargament del meu problema de la neuropatia ella insistia que la teràpia aniria bé per l’ Ictus i per la neuropatia.
Dit i fet, a les darreries del mes de Octubre la Dolors em porta a  comprar uns escarpins de goma amb els quals intentaré caminar per la sorra, arran d’aigua i si això és possible,  faré la prova d’intentar caminar sense crossa i sense escarpins.
Sortim de Girona el primer dia del mes de novembre, un diumenge gris i trist, tan com el meu estat d’ànim doncs  ja fa quasi dos mesos que estic privat de caminar, de parlar correctament i de fer anar el meu braç esquerre correctament.
Fa més d’un mes que faig un hora diària de recuperació en les quals tant la Irene com tot el equip de REHA del Güell em fan veure dia a dia que amb esforç es possible fer passos endavant, això sí,  amb el esforç d’ells i la meva constància en lluitar contra el maleit ictus.
Si jo hi poso constància i esforç més la professionalitat del equip, de ben segur que potser algun dia tornaré a una certa normalitat.
(Quan escric això estic en aquesta certa normalitat: ja fa una setmana que condueixo, que puc anar quasi sol per alguns indrets i que avui  dia 21 de Juny de 2010, el dia en que entrem a l’estiu, inauguro una exposició fotogràfica al Claustre de la Diputació de Girona,  en fi  quasi es podria dir que amb totes les mancances que tinc torno a una certa normalitat!)
A pesar de que el dia es gris i plujos ens dirigim a la meva estimada platja de la Rubina  , platja on he fet l’amor, somiat, estimat, festejat i sopat , aiiiii,  divina joventut!, i ara serà el meu banc  de proves per veure que fa el meu cos sense crosses .
Quan arribem a la Rubina plovineja i fa fred, per un moment estem a punt de marxar. No sé si és la pluja i la fred la que m’empeny a marxar, o és la por de que la proba no surti bé. Tinc por, molta por de que les meves cames no responguin, tinc por de que el fracàs de la proba em pugui enfonsar, tinc por molta por, perquè crec que de la victòria d’aquesta proba en depèn en gran mesura les següents victòries contra la malaltia.
Per sort, l’empenta de la Dolors no em deixa gaire temps per pensar i quan me’n adono ja tinc el pantaló curt i els escarpins de goma posats,  a mi solament em queda que agafar la crossa i caminar per la sorra fins el aigua.
 Casi com aquell que corre a la recerca de la salvació, busco les onades arribant a la sorra molla de la platja.  El dolor a la planta del peu i la inestabilitat de la cama esquerra i el braç esquerra em fan  caminar com en Robocop-2,  a la pel·lícula després de que li passi un tràiler per sobre .
Malgrat el meus  inicis  de caminar patós  sento una gran alegria de veure que m’aguanto a pesar de la inestabilitat de la sorra, sóc capaç de fer algun pas sense caure, sóc capaç de aguantar-me dret, puc fer un pas darrere l’altre,  son passos difícils, patosos, mal fets, però, poc a poc, a mi em comença a pujar una calor per tot el cos que fa que, malgrat  la baixa temperatura de la platja i del mar,  per a mi em sembli durant un moment estar una platja del Carib.
Son tantes i tan intenses les sensacions que m’aclaparen, que pas darrera pas, se’m fa un nus a la gola, i les llàgrimes de felicitat  m’ennuvolen els ulls igual que ara, en el moment d’escriure-ho m’atreviria a dir que és la sensació mes forta que he tingut a  la meva vida,  poder dir “Puc Caminar!“  es tan forta la sensació i la determinació que tinc,  que tinc  la percepció que si m’ arranco a corre o podré fer.
 Per fortuna la realitat  em diu que ja he aconseguit una gran victòria: fer 500 metres sense caure dins del aigua i que per tan,  cal gaudir d’aquesta gran Victoria i recordar-la per sempre més com el dia que vaig fer els meus primers passos d’adult, després de  casi dos mesos de haver petit un ICTUS.
Altres caps de setmana vaig ser capaç de tornar a caminar sense escarpins i sense caure a l’ aigua fins que un bon dia
Miquel Ruiz – 01/11/2010 Platja de la Rubina ( Alt Empordà ), 21/06/2011 Girona 






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada