SOBREVIURE AL ICTUS: Encara queda lloc per la Esperança

SOBREVIURE AL ICTUS: Encara queda lloc per la Esperança

http://www.basqueresearch.com/berria_irakurri.asp?Berri_Kod=3428&hizk=G

Encara queda lloc per la Esperança

 Sortosament sempre eia gent treballant perque ens quedi lloc per la esperança de una rehabilitacio casi total i axo sumat als nostres esforços ens pot portar a una vida casi normal .

http://www.basqueresearch.com/berria_irakurri.asp?Berri_Kod=3428&hizk=G

ELS PRIMERS PASSOS

Un mati de alegria i esperança 

Feia dies que la Irene, la meva fisioterapeuta, venia insistint de que  seria bo per les meves cames tan per la lesió neurològica com per la neuropatia,  que quan pogués anés a una platja de sorra fina i intentes caminar per la platja amb la sorra molla.

Jo m´hi resistia, pensant lo malament que l’any passat ho havia passat intentant entrar al mar per culpa de la neuropatia degenerativa de les meves cames, que varen fer quasi impossible posar els peus a la sorra degut al dolor que  sentia a les plantes dels peus.

Però, després de varies vegades en que en vàrem parlar  amb la Irene i  de parlant  llargament del meu problema de la neuropatia ella insistia que la teràpia aniria bé per l’ Ictus i per la neuropatia.

Dit i fet, a les darreries del mes de Octubre la Dolors em porta a  comprar uns escarpins de goma amb els quals intentaré caminar per la sorra, arran d’aigua i si això és possible,  faré la prova d’intentar caminar sense crossa i sense escarpins.

Sortim de Girona el primer dia del mes de novembre, un diumenge gris i trist, tan com el meu estat d’ànim doncs  ja fa quasi dos mesos que estic privat de caminar, de parlar correctament i de fer anar el meu braç esquerre correctament.

Fa més d’un mes que faig un hora diària de recuperació en les quals tant la Irene com tot el equip de REHA del Güell em fan veure dia a dia que amb esforç es possible fer passos endavant, això sí,  amb el esforç d’ells i la meva constància en lluitar contra el maleit ictus.

Si jo hi poso constància i esforç més la professionalitat del equip, de ben segur que potser algun dia tornaré a una certa normalitat.

(Quan escric això estic en aquesta certa normalitat: ja fa una setmana que condueixo, que puc anar quasi sol per alguns indrets i que avui  dia 21 de Juny de 2010, el dia en que entrem a l’estiu, inauguro una exposició fotogràfica al Claustre de la Diputació de Girona,  en fi  quasi es podria dir que amb totes les mancances que tinc torno a una certa normalitat!)

A pesar de que el dia es gris i plujos ens dirigim a la meva estimada platja de la Rubina  , platja on he fet l’amor, somiat, estimat, festejat i sopat , aiiiii,  divina joventut!, i ara serà el meu banc  de proves per veure que fa el meu cos sense crosses .

Quan arribem a la Rubina plovineja i fa fred, per un moment estem a punt de marxar. No sé si és la pluja i la fred la que m’empeny a marxar, o és la por de que la proba no surti bé. Tinc por, molta por de que les meves cames no responguin, tinc por de que el fracàs de la proba em pugui enfonsar, tinc por molta por, perquè crec que de la victòria d’aquesta proba en depèn en gran mesura les següents victòries contra la malaltia.

Per sort, l’empenta de la Dolors no em deixa gaire temps per pensar i quan me’n adono ja tinc el pantaló curt i els escarpins de goma posats,  a mi solament em queda que agafar la crossa i caminar per la sorra fins el aigua.

 Casi com aquell que corre a la recerca de la salvació, busco les onades arribant a la sorra molla de la platja.  El dolor a la planta del peu i la inestabilitat de la cama esquerra i el braç esquerra em fan  caminar com en Robocop-2,  a la pel·lícula després de que li passi un tràiler per sobre .

Malgrat el meus  inicis  de caminar patós  sento una gran alegria de veure que m’aguanto a pesar de la inestabilitat de la sorra, sóc capaç de fer algun pas sense caure, sóc capaç de aguantar-me dret, puc fer un pas darrere l’altre,  son passos difícils, patosos, mal fets, però, poc a poc, a mi em comença a pujar una calor per tot el cos que fa que, malgrat  la baixa temperatura de la platja i del mar,  per a mi em sembli durant un moment estar una platja del Carib.

Son tantes i tan intenses les sensacions que m’aclaparen, que pas darrera pas, se’m fa un nus a la gola, i les llàgrimes de felicitat  m’ennuvolen els ulls igual que ara, en el moment d’escriure-ho m’atreviria a dir que és la sensació mes forta que he tingut a  la meva vida,  poder dir “Puc Caminar!“  es tan forta la sensació i la determinació que tinc,  que tinc  la percepció que si m’ arranco a corre o podré fer.

 Per fortuna la realitat  em diu que ja he aconseguit una gran victòria: fer 500 metres sense caure dins del aigua i que per tan,  cal gaudir d’aquesta gran Victoria i recordar-la per sempre més com el dia que vaig fer els meus primers passos d’adult, després de  casi dos mesos de haver petit un ICTUS.

Altres caps de setmana vaig ser capaç de tornar a caminar sense escarpins i sense caure a l’ aigua fins que un bon dia

Miquel Ruiz – 01/11/2010 Platja de la Rubina ( Alt Empordà ), 21/06/2011 Girona 

Pesim Sant Jordi

Malgrat el pèssim dia de Sant Jordi avui me aixeco positiu i per tots vosaltres comparteixo ixo 


http://www.youtube.com/watch?v=2SdpJ1qgZ3c

A CAVALL DEL VENT

AQUEST CAP VESPRE PLE DE DECISIONS DIFÍCILS PRO QUE MAN DE PORTAR A COTES MILLORS RES MILLOR QUE AQUESTA MUSICA I AQUESTS POEMES 

http://www.youtube.com/watch?v=hhhTtBcC4HY

Mira'm els ulls que cap fosca no venç.

Vinc d'un estiu amb massa pluges,

però duc foc a l'arrel de les ungles

i no tinc cap sangtraït pels racons

de la pell del record.

Per l'abril farà anys del desgavell,

set anys, cosits amb una agulla d'or

a la sorra del temps,

platges enllà perquè la mar els renti

i el sol i el vent en facin diademes.

Mira'm els ulls i oblida el cos feixuc,

la cambra closa, els grans silencis;

de tot això sóc ric, i de més coses,

però no em tempta la fredor del vidre

i sobrevisc, aigües amunt del somni,

tenaç com sempre.

Mira'm els ulls. Hi pots llegir el retorn.

Miquel Martí i Pol

Uns Grans Professional

Divendres 4/03/2011

Quina gran contradicció, com més trobo a faltar la  gent amb la què parlar més m’omplen els llargs silencis, més m’omple aquesta petita soledat de la que m’omplo al llarg del dia.  Soledat que m’omplen el llargs paràgrafs dels llibres que dia a dia vaig devorant. Malgrat que al cap de pocs dies oblido pràcticament el que he llegit .

Una altre cosa son les tardes nits compartides amb la Dolors, com així mateix el parell d’hores de REA (rehabilitació) que acaben fent  que els dies, a pesar de ser molt iguals, siguin absolutament diferents els uns dels altres.

Dur, molt dur llevar-se cada dia amb els sentiments, l’ànima i el cos absolutament esgotats.

Últim dia de REA en l’actual conjuntura:  a partir de dilluns , passa  a ser dilluns , dimecres i dijous, una hora amb la Irene i una amb la Gemma  i els dijous una hora de neuropsicòleg.

A la vida es pot tenir mala sort de tenir un ICTUS com el que he tingut però al mateix temps et pot tocar la loteria i que et toquin uns professionals de la medicina com els que jo he tingut.

Des de el primer moment del ICTUS, A LES MATEIXES DEPENDENCIES DEL HOSPITAL Josep Trueta de Girona, on tot l’equip, tant de cirurgia cardiovascular com l’equip de neuropsicologia, es varen  abocar al meu cas fen possible que el mal no anés a més des de aquell  fatídic moment fins al moment present, amb tot l’equip de rehabilitació del Güell.  Estic tenint un equip de professionals que a més de fer la seva feina es desvetllen perquè la meva rehabilitació sigui lo més ràpida possible i que consti que a estones no els hi poso la feina gens fàcil.

La Irene Bosch, gran professional i millor persona, li toca més d’un cop posar-se seria i dir allò de “va Miquel xerrem menys i treballem més” . Gràcies Gemma pels teus esforços en fer-me aconseguir que em cordi la camisa: Què seria de tots plegats en aquella sala sense la perpetua broma d’en Jordi a costa dels Periquitos i dels del Madrid.

Dic aquets noms perquè son els que dia darrera dia, des de fa 6 mesos estan cuidant de mi i de intentar que torni a una certa normalitat,   “Pobrets, no saben que no he estat mai normal!”

Però no seria lícit deixar-me a la Margarita a la que desitjo una ràpida recuperació del seu accident d’esquí , Gràcies Dolors pel teu somriure etern i els teus ànims , i a la Olga sempre disposada a donar un cop de mà, com i així mateix a la Isabel i sense oblidar  en Sixte, matemàtic cada tarda amb el seu “bona tarda” i com no podia ser d’una altre manera he trobat amb qui parlar i discutir de menjar i beure i de moment un amic anomenat MARTIN CODAX ENS UNEIX . Ja buscarem més punts de connexió encara em queden molts mesos de assistir diàriament a rehabilitació al Güell.

Girona 18-04-2011

Tarda de amics i llibres

Un cap vespre de la 22 a can Xifra 

Tarda d’amics i llibres.

20/03/2010

Un e-mail i la trucada del amic Josep Oliva m’avisen de que el proper dilluns 21 de març de 2011 el bon amic Josep Valls presenta a la Catedral del llibre, la Llibreria 22, el seu nou llibre sobre Josep Pla  “Josep Pla Oral“  i òbviament  això representa una magnifica excusa per,  si estic be físicament,  sortir de casa i anar a fer-la  petar amb els  amics.

Des de que puc caminar amb la ajuda de la crossa que les coses son diferents, molt diferents.

Les ganes de caminar, varen fer que abandonés massa de pressa la crossa i em passés al bastó: gran error!  vaig carregar massa els genolls i  aquets varen acabar per petar sobre tot els de la esquerra, el del costat  hemiplègic  i la veritat és que ha costat deu i ajuda,  o millor dit,  tot el bon saber de la Irene (la fisioterapeuta) per tornar-lo a recuperar  per caminar amb una certa “normalitat”.

Com sempre que el bon amic Valls  es deixa caure per Girona per fer una presentació La 22 esta plena d’amics , coneguts  i saludats. En Xevi  Planes fa una introducció planera i amigable,  de fet el MESTRE DE CERIMONIES en Guillem Terribes li ha deixat a peu pla,  i després arriba l’hora del autor o potser seria millor dir les hores, doncs ningú de la sala s’atreveix a moure’s no fos que el protagonista penses en fer que en Pla callés !!! , perquè sentir en Valls hores i hores, plaer i privilegi  jo he tingut en alguns dels nostres viatges, com deia, sentir en Valls hores i hores parlar d’en Pla es com poder visualitzar-los als dos asseguts a la taula 26 del Motel o als seients del seu Fiat “Uno“  enfilant cap a Castellfollit de la Roca o al Mas Pla  a Llofriu.

Avui és un dia molt especial per mi, és pràcticament la primera sortida cultural que faig i  que hi vaig amb la maquina de vendre  RETRATOS,  i que soc capaç de aguantarem dret i quiet per fer les fotos, malgrat que moltes d’elles tenen el mateix enquadrament  doncs la meva mobilitat és més restringida que la d’un cargol en una fulla de cirera.

Acabat l‘acte l’amic Oliva i  la Pilar proposen anar a fer un mos i acabar-la de fer petar,  entre queixalada i queixalada,  anem deixant anar viatges i projectes fotogràfics per  aquest any i el proper perquè  per  il·lusions i ganes que no quedi, aquest estiu tenim la il·lusió  de muntar un cap de setmana fotogràfic al seu nou estudi de Garrigàs i que portarà per títol “GARRIGÀS MIRADOR PHOTO”

Ja ho veurem,   per ganes no quedarem.

La sobretaula s’ha allargat però en cap cas s’ha fet llarga, ha estat una tarda de llibres i amics.

Gràcies a ells el dia d’avui ha estat una tarda nit diferent i divertida a on el mal estar físic  ha deixat lloc als projectes de futur.

Girona -  Cartellà 21/03/2011

PER FI PUC RENTAREM EL CUL

Post no apte per lectors sensibles. 

Un dia qualsevol dels mesos de novembre desembre de 2010.

Sé que pot semblar una bestiesa o una putada però de les coses que anat aconseguint últimament a part de la de caminar el mes important que he aconseguit es poder-me rentar el cul tot sol.

Pot semblar una tonteria perquè ja fa forces dies que em dutxo tot sol (sort de les barres que hi hem clavat a la paret) i per això precisament es tant important aconseguir rentar-me el cul tot sol , no necessitar a la Dolors cada vegada que vaig a la dutxa per acabar de fer que la higiene personal sigui total .

El tema sembla que sigui un tema menor o un tema que m’atribueixo per remenar consciencies,  no és així.

En el meu cas, la part hemiplègica és l’esquerra i per tant a la dutxa necessito aguantar-me amb la dreta, llavores el quid de la qüestió és: amb quina mà et rentes si no t’aguantes dret del tot???

Després de dies i dies de provar-ho de totes maneres he aconseguit una certa estabilitat a la dutxa,  per tant em puc aguantar amb la dreta i amb l’esquerra fer anar l’esponja, raspall, etc.

Son petits moments que t’omplen de grans satisfaccions que fan que quan la Dolors arriba de treballar et trobi amb un somriure de banda a banda poden dir:

Per fi m’he rentat el cul!. 

Tenint em comte que moltes vegades la meitat de les paraules que escoltem son absurdes  jo optaria  per la sublim interpretació del silenci .

Miquel Ruiz –Girona -7/04/2010 

LA RECOMENACIO DEL DIA

AVUI NOMES UNA RECOMANACIO MUSICAL DE LA QUE JO NE FET BANDERA 

http://www.youtube.com/watch?v=CaBEYU4nNzI

LA RECOMENACIO DEL DIA

UNA BONA PEL-LICULA

Una bona recomanació per passar una estona i aprendre mes sobre el tema jo crec que val la pena .

Ja sabem que no es una pel·lícula dolça i tendra pro si una pel·lícula que ensenya la dura i trista realitat de un ICTUS dur i salvatge

VAL la PENA ¡!!!

Miquel 

DECISIONS DIFÍCILS I COMPLICADES

Dilluns 21/03/2011

DECISIONS DIFÍCILS I COMPLICADES

 Ha estat una setmana difícil i complicada, casi cada dia visita al metge se’m fa difícil cada dia haver de pensar en una malaltia diferent del meu cos.

Dilluns Unitat del dolor, dimarts mati colonoscòpia . dimecres advocada laboral pel tema de la invalidesa, dijous mati cap de recursos humans del diari per plantejar la meva Invalidesa . Per part d’en Miquel Fuentes cap problema estan disposats a ajudar-me en tot el que puguin.

També he hagut de prendre una decisió difícil a nivell professional: he pres la decisió de demanar els papers per demanar la Invalidesa,  el que vol dir assumir que difícilment podré tornar a treballar,  el que és segur és que la meva carrera com a fotoperiodisme s’ha acabat, al menys tal com la he desenvolupat fins ara.

De ben segur que intentaré trobar una sortida fotogràfica que em permeti sobreviure monetàriament i mentalment a tot aquest desgavell d’aquets moments.

No ha estat una decisió fàcil,  possiblement una de les decisions  més difícils de la meva vida  haver de decidir que passes de ser una persona activa a ser un minusvàlid;  és tant com acceptar que d’aquí endavant dependré en gran mesura dels demés per una gran quantitat de coses .

Si ja sé que molts em direu que encara em queda molt per recuperar  i  és CLAR que ho penso fer però jo sé i vosaltres sabeu que el Miquel de sempre al 100 % no el tornaré a ser mai  i per tant ja i som .

Possiblement podré tornar a treballar algunes hores, és clar que si,  però quan em digueu allò del “pare del meu amic li va passar el mateix i ha quedat de puta mare”  jo dic sempre el mateix:  “li heu preguntat a la persona afectada si  ELLA  creu que esta de puta Mare ?”

De veritat que sé que voleu el millor per mi però de veritat creieu que tornaré a les selves de Libèria , o  creieu que podré tornar a fer Auto Stop per las carreteres de Nicaragua , podré a tornar a córrer darrera les tropes revolucionaries dels Tàmils a Sri-Lanka? La resposta és NO!!

Però no cal anar tant lluny podré enfilar-me damunt d’una bastida per fer la foto bona d’una manifestació?  No!! .  Podré enfilar-me a la balconada del ajuntament de Girona per fer el Castellers de les Fires?  No!! ,   podré anar  a seguir en Jordi Pujol per las serralades de Nuria fins el costat Francès NO !!!!

Per tant quan pugui tornar a la vida laboral Tot  absolutament Tot tindrà que ser diferent axo si per gota que pugui serà a traves de la fotografia 

PERSPECTIVES DIFERENTS

DES-DE LA CADIRA DE RODES I A TRAVES DEL OBJECTIU DE LA MAQUINA DE FOTOGRAFIAR ES TENEN PERSPECTIVES DIFERENTS I DIVERTIDES 

LA RECOMANACIO DEL DIA

DEDIQUEU-LI CINC MINUTS  SERAN CINC MINUTS PER LA ILUSIÓ PER SENTIR-SE MERAVELLOSAMENT BE 


http://www.branitvfx.com/worldbuilder/index.html

JA PUC TALLARME LES UNGLES

1/03/2011


6 MESOS DESPRES  JA PUC TALLAREM LES UNGLES 

Dimarts 1-03-2011

Avui es el primer dia que no faig Face a part de fer-li neteja i és el primer dia que em tallo las ungles de les mans amb una certa normalitat .

Se que pot semblar una frivolitat pro es un pas molt important per a la meva independència física i mental us imagineu haver de estar constantment demanant  me pots tallar les ungles

Per fi ja puc fer-ho jo sol                                                           

Avui provaré d’anar a Barcelona amb tren !??  Se que es tot un repte pro si vull superar la meva situació actual tinc que superar reptes que jo me auto imposo diàriament , tinc por no se com me podré defensar per pujar i baixar del tren però val la pena provar-ho .

Ames el motiu so val el ajuntament de Barcelona ens fa un acte de reconeixement a tots els que vàrem participar en el districte 11 de Barcelona a Sarajevo durant la guerra .

Per tant pit i collons i a Barcelona amb tren 

LA RECOMENACIO DEL DIA

UNA BONA LECTURA 

UNA BONA LECTURA AJUDA A FER CURTES LES HORES I DE UN PETIT LLIBRE EN SURT UNA GRAN LECTURA 

GRACIES JOSEP PER LA TEVA APORTACIÓ DE AQUEST GRAN CLASIC 

US FARA PASSAR UNA GRAN ESTONA I US FARA VEURE QUE PLA CONTINUA SENT  UN GRAN CLASIC ACTUAL 

ALGUN DIA DEL MES DE FEBRER DE 2011

IDEIES , PENSAMENTS 

No cal dir que si algú llegeix aquestes notes disperses i perdudes en la immensitat del ciberespai seran benvingudes quants comentaris o suggeriments vulguin fer.

Intentaré amb ironia sobreposar-me a les actituds més derrotistes, amb la ironia voldré suplir les estones d’amargura , amb la ironia faré veure les grans estones que algunes amigues i amics em fan passar,  a vegades des de la distancia, quina gran eina que ha estat per mi internet i las seves possibilitats , face , blog de fotos, correu e-mail , arxius fotogràfics , poder repassar la meva vida fotogràficament , aprendre una mica més de fotografia ,  en fi vull i espero fer-ho,  escriure el meu dia a dia fins a la meva recuperació las petites coses que m’han enfonsat i les grans coses que m’han fet sentir més gran , més valent i més predisposat a entendre la vida d’una altre forma.

En aquest llarg camí no puc menys que dir que sense la ajuda de la meva companya la Dolors Perpinyà mai hauria estat possible avançar el que estic avançant, sense el suport del meu fill l’Isaac  i la seva companya la Maika  mai hauria arribat fins aquí.

I per descomptat amb l’acompanyament d’alguns amics, no citaré noms, aquells que de veritat heu estat al meu costat en els moments més durs, ja sabeu com us digueu i aquells que heu  desaparegut  en la llarga travessia , potser mai havíem estat amics de veritat i en moments com aquests és bo veure qui et queda al costat i qui fa veure que no passa res i per tant passa xiulant.

A tots igualment gràcies. 

I

EL DIA ABANS DEL ICTUS

6/09/2010

POC EM PODIA IMAGINAR QUE LA TRUCADA QUE REBERIA AQUELL 6 DE SETEMBRE de 2010  I LA POSTERIROR DECISIÓ QUE JO PENDRIA CAMBIARIEN LA MEVA VIDA PER SEMPRE MÉS.

6 de setembre 14 h  “Bon dia el truquen del Hospital Josep Trueta  demà dimarts dia 7 te que venir a fer-se la prova del cateterisme que li va demanar la doctora Roure“

“Ja sabem que és molt just però te que estar 12 hores en dejú”

“No se si puc dons demà tinc hora al consorci de Sant Gregori per demanar la meva discapacitat per la Neuràlgia de les cames ¡!!”

“ Doncs te que ser demà o molt més endavant “

Truco a la Lola,  la Lola a la meva metgessa de capçalera i el consell és que val més posar a davant el cateterisme però en tot cas tu decideixes.

Jo prenc la decisió  primer el cateterisme per intentar solucionar els meus problemes de insuficiència cardíaca que últimament m’està donant molts problemes. 

Dimarts 22/03/2011

PER FÍ !!! Fa unes quantes nits que aconsegueixo dormir. La visita a la psiquiatre més el tractament  farmacològic estan aconseguint que pugui dormir i llevar-me amb una certa consciencia de persona un altre vegada.

Un dia més la primera feina és anar al metge,  avui toca UNITAT DEL SON,  visita concisa per part de la infermera però super professional em  fa veure la necessitat de dormir amb el CEPAP .

Surto amb la promesa de tornar-ho a intentar.

Avui tenia que anar a Figueres a dinar amb l’amic Enric Matarrodona però estic massa cansat desprès de la pujada de la insuficiència cardíaca de ahir  per poder anar a Figueres amb tren per anar a dinar al Motel.

TARDA FELIÇ SENSE CABORIES

Dimecres 16/02/2011

Tarda sense Cabòries

Ja fa dies molts de dies que una bona amiga es preocupa per mi i pel meu projecte dels ametllers florits, vigilant que els que té a la vora de casa seva estiguin florits; la veritat és que la Rosa no es una bella amiga sino una amiga del Face que ens uneix la passió la Fotografia .

Ja he quedat un parell de cops amb la Rosa però el temps ens ha fet la guitza. Aquesta tarda em tornat a quedar, això  sí a prop de casa ja que molt amablement s’ha ofert a portarem fins als voltants de casa seva per mostrarem els “seus“ ametllers que segons ella ja estan florits i a punt de fotografiar.

Quedem a Can  Vidal i ella em recollirà allà:  no en tinc ni puta idea de com és perquè clar, ja se sap que la foto del Face i qualsevol aproximació a la realitat és pura coincidència  JA JA .

Absolutament puntual , simpàtica i amb un somriure desbordant  em diu “l’ ametller és a punt, anem!”

Te el cotxe a prop per tant no em costa cap esforç el anar a Montjuic i realment la vista és esplèndida , malgrat la inestabilitat del terreny , però gràcies al suport de la Rosa,  la tarda es converteix en una festa  FOTOGRÀFICA.

Em porta a casa seva on m’ensenya els seus finestrals des de on pot fotografiar sense sortir de casa  unes  meravelloses postes de sol.

Em presenta el seu marit amable i acollidor fem petar la xerrada fins que la Lola em ve a buscar.

Ha estat una tarda fantàstica on per una estona he oblidat les mancances físiques que m’ estan quedant i que potser amb el temps es corregiran però de ben segur que unes seqüeles hi quedaran.  

GRÀCIES A LA Rosa he descobert un indret nou de Girona i al mateix temps que potser amb constància i ganes i sobre tot esforç podré tornar a sortir al carrer a fer fotografies.  S’ha acabat el fotoperiodisme però potser acaba de començar per mi la fotografia periodística que ja trobaré la manera de classificar-la en algun lloc.  

Ha estat una tarda feliç i sense cabòries gràcies a la Rosa del Face  i la seva amabilitat i cordialitat.

Gràcies ROSA. 

EL PAS DELS ANYS

JA HO VAIG PROVAR PRO DES-DE LA CADIRA DE RODES NO I ARRIBAVA 

APORTACIONS

SI US PLAU DIGUEU LA VOSTRA , QUE EN PENSEU ? COM HO VEIEU ?  ME AJUDERU MOLT SI AQUEST BLOG ES CONVERTEIX EN UN INTERCANVI DE IDEES  I DE PENSAMENT
MIQUEL RUIZ

EL PAS DELS ANYS

AMB GANES EMPENTA I SUPORT DELS AMICS , AMIGUES , I SOBRE TOT DE LA FAMÍLIA 

GRACIES DOLORS, ISAAC , MAIKA 

AQUI ESTIC TORNEMI , SOM MI 

Els Suposats Amics

ELS SUPOSATS AMICS 

Dimarts 22/03/2011

Fa dies que tinc un dubte molt gros que m’està fent molt de mal  “sóc jo o han estat ells?“  Sóc jo que he deixat a els amics i amigues pel camí després del ICTUS o són elles o ells? , Els que els resulta més còmode fer veure que la meva retirada temporal de la vida social  també ha comportat  la retirada de la vida activa i per tant és més còmode fer veure que no existeixo ???

Per sort no tothom és igual,  han quedat  pel camí amics diferents , però  se’n hi afegeixen de nous, que ja hi  eren però no ho sabies,  però ara hi són i a més hi són més que mai.

He  parlat amb més afectats d’Ictus  i  descobrim  absolutament estorats que som molts els que ens ha passat el mateix .

Son ells,  elles , el que es queden pel camí i que de veritat el que els fa por és la realitat .
Malgrat ser el Miquel Ruiz de sempre tenen por de trobar el Miquel hemiplègic, bavós i sense  la seva convicció normal.

Ja em sap Greu però sóc el Torrakullons de Sempre 

Miquel Ruiz               FOTO / ©Cristina Guixeras- Diumenge 20/03/2011

LA RECOMENACIO DEL DIA

UN LLIBRE FANTÀSTIC PER SI ALGU VOL SABER MES SOBRE LES CONSEQÜÈNCIES DEL ICTUS 

Un diumenge diferent Gracies a la Lidia

Diumenge 06/03/2011

Malgrat haver passat una nit moguda de dolor me llevo amb ganes de fer coses i de anar a fer un cafè a la Torratcha , de passo portaré  els partes de la baixa al diari El Punt que dit sigui amb la meva baixa la empresa  se esta comportant molt be .

Després de llevarem i fer uns quants cafetons aconsegueixo com molts de dies que el meu cos i la meva ment es posi en marxa .

Quan i quan difícil que es aquesta es per mi la part mes difícil de recuperar del ICTUS  dons fins que no ha passat mes de una hora de averem llevat el meu cervell continua dormin , el processador del disc dur deu ser un INTEL dels vells amb molt poca memòria RAM  .

Fa un dia fantàstic i malgrat el dolor de les meves cames aconsegueixo gaudir de la passejada fins al Punt i la llibreria Carlemany on compro els diaris i a la Torratcha on esperaré la arribada de la bona amiga la Lidia Penelo que be de Barna per venir a veurem i compartir el dia amb mi

La Lola esta de guardià al Güell jo quan me llevat he preparat el sofregit per fer el arrosico del dinar i ara ja ho tinc tot a punt per tan puc gaudir del dia .

Puntual com si ves arribat amb un tren Suís en comtes de la Renfe  arriba la Lidia  cafetó i capa casa a fer el vermut .

Vermut , dinar i llarga llarguíssima xerrada sobre el passat i el present el futur incert tan per ella com per mi  , per mi per motius obis de salut  , per ella tal com esta el mon del periodisme com a mínim complicat .

Fins quan durarà la seva actual feina QUI LO SA !!  pro com que es una noia amb molta empenta segur que troba una bona sortida .

Ens pasem la tarda escoltant musica , buscant musica, al You Tube, llegint els meus blogs i fen plans de futur conjunts , escriure un llibre sobre els refugiats Bosnis de Girona , preparar la meva expo del proper any a Sarajevo  un reportatge que tenim pendent a Galicia  i axis un i mil projectes suposant que com va dir una vegada la bona amiga  Anna Estartus la “ meva mala salut de ferro “ ho permeti .

Surt a la conversa la meva ferma decisió de no voler patir gota si el dolor de les cames sem fa insuportable ( no te res a veure amb el ICTUS ) pateixo una neuropatia degenerativa a les cames de fa mes de un any ino sabem on me portarà el que si se es que el únic remei son fàrmacs que al mateix temps que eliminant el dolor anul·len la personalitat i per aquí no i vull passar abans recorreré  al suïcidi !!!

NO vull ser melodramàtic pro vull saber qui soc que faig i quines decisions prenc

Es hora de que la Lidia marxi malgrat el to greu de la conversa de ultima hora ha estat un dia fantàstic .

Gracies Lidia gracies amiga mas fet passar un dia diferent ha estat un bon diumenge .

SOBREVIURE AL I . C . T . U . S

Dijous 3/03/2011

No se massa be ni perquè ni com vull escriure aquet blog pro me agradaria pensar que potser un dia aquestes ratlles serviran perquè algú trobi a la xarxa una petita ajuda per superar el dia a dia de aquet gran desgavell que suposa el ictus .

Soc conscient de que seran notes escrites mes des de la bilis que no pas des de el cap , pro tan seval avocaré aquí tot allò que me passi per el cap substituiré amb la escriptura la manca de conversa que tinc , exposaré els meus desitjos e il·lusions per suplir la mancança immediata de futur .

No cal dir que si algú llegeix aquestes notes disperses i perdudes en la immensitat del ciberespai seran benvingudes quants comentaris o sa gerències vulguin fer .

Intentaré amb ironia sobreposarem a las actituds mes derrotistes amb la ironia voldré suplir les estones de amargura , amb la ironia faré veure les grans estones que algunes amigues i amics me fan passar a vegades des de la distancia quina gran eina que ha sigut per mi internet i las seves possibilitats , face , blog de fotos correu e-mail , arxius fotogràfics , poder repassar la meva vida fotogràficament , aprendre una mica mes de fotografia  , en fi vull espero fer-ho escriure el meu dia a dia fins a la meva recuperació las petites coses que mant enfonsat i les grans coses que mant fet sentir mes gran , mes valent i mes predisposat a entendre la vida de un altre forma

En aquet llarg camí no puc menys que dir que sense la ajuda de la meva companya la Dolors Perpinya mai hauria sigut possible avançar el que estic avançant , sense el suport del meu fill el Isaac  i la seva companya la Maica  mai hauria arribat fins aquí

I per descomptat amb el acompanyament de alguns amics no citaré noms aquells que de veritat heu estat al meu costat en els moments mes durs ja sabeu com us digueu i aquells que eu  desaparegut  en la llarga travessia , potser mai aviem estat amics de veritat i en moments com aquets es bo veure qui et queda al costat i qui fa veure que no passa res i per tant passa xiulant

A tots igualment gracies 

SOBREVIURE AL I . C . T . U . S

Dijous 3/03/2011

Es molt dur llevar-te cada dia sense gaire mes horitzó que el de seure davant del ordinador a posar al dia el meu blog , llegir la premsa i algun blog i poca cosa mes .

Una nit mes la he passada fatal somnis angoixants mal estar , en fi com moltes altres nits un desastre el que comporta llevares fet un nyap 

SOBREVIURE AL I . C . T . U . S

Començo a escriure  aquestes notes disperses la matinada del 3 de març de 2011 a punt de fer 57 anys naturals pro segons el me neuròleg el Doctor Serena sembla que el dia 7 de setembre de 2010 al mateix temps que vaig fer el I. C . T . U . S  vaig fer 20 ANYS  mes de cop o sigui que en aquests moments estic a punt de feren 77  . Quines ironies tota la vida lluitant per ferma gran i de cop i volta passo a ser vell .