Dijous 3/03/2011
No se massa be ni perquè ni com vull escriure aquet blog pro me agradaria pensar que potser un dia aquestes ratlles serviran perquè algú trobi a la xarxa una petita ajuda per superar el dia a dia de aquet gran desgavell que suposa el ictus .
Soc conscient de que seran notes escrites mes des de la bilis que no pas des de el cap , pro tan seval avocaré aquí tot allò que me passi per el cap substituiré amb la escriptura la manca de conversa que tinc , exposaré els meus desitjos e il·lusions per suplir la mancança immediata de futur .
No cal dir que si algú llegeix aquestes notes disperses i perdudes en la immensitat del ciberespai seran benvingudes quants comentaris o sa gerències vulguin fer .
Intentaré amb ironia sobreposarem a las actituds mes derrotistes amb la ironia voldré suplir les estones de amargura , amb la ironia faré veure les grans estones que algunes amigues i amics me fan passar a vegades des de la distancia quina gran eina que ha sigut per mi internet i las seves possibilitats , face , blog de fotos correu e-mail , arxius fotogràfics , poder repassar la meva vida fotogràficament , aprendre una mica mes de fotografia , en fi vull espero fer-ho escriure el meu dia a dia fins a la meva recuperació las petites coses que mant enfonsat i les grans coses que mant fet sentir mes gran , mes valent i mes predisposat a entendre la vida de un altre forma
En aquet llarg camí no puc menys que dir que sense la ajuda de la meva companya la Dolors Perpinya mai hauria sigut possible avançar el que estic avançant , sense el suport del meu fill el Isaac i la seva companya la Maica mai hauria arribat fins aquí
I per descomptat amb el acompanyament de alguns amics no citaré noms aquells que de veritat heu estat al meu costat en els moments mes durs ja sabeu com us digueu i aquells que eu desaparegut en la llarga travessia , potser mai aviem estat amics de veritat i en moments com aquets es bo veure qui et queda al costat i qui fa veure que no passa res i per tant passa xiulant
A tots igualment gracies
