dilluns, 4 de novembre de 2013


Memòries Desmemoriades de Un Ictus Tres ( 3 ) anys desprès

No es , no sera , no vol ser un dietari , potser sera , o vol ser un seguit de reflexions de aquesta xancra que porta per nom Ictus .
Fa tres anys vaig ensetar un blog que com molts de blogs no va tenir continuitat , la vida me empenyiamolt i massa depresa me dedicat a intentar viure .

Hara voldria reprendre el bloc amb la distancia que donen tres anys un nou principi de Ictus el 20 de Juliol de 2023 o per dir-ho amb terminologia medica " Una Isquèmia Cerebral Transitòria " que ma causat un " Estres Posttraumàtic Cerebral "  

Si voleu fer-hi un cop de Ull vosaltres mateixos 

http://www.flickr.com/photos/97874960@N08/

dimecres, 22 de juny de 2011

ELS PRIMERS PASSOS

Un mati de alegria i esperança 

Feia dies que la Irene, la meva fisioterapeuta, venia insistint de que  seria bo per les meves cames tan per la lesió neurològica com per la neuropatia,  que quan pogués anés a una platja de sorra fina i intentes caminar per la platja amb la sorra molla.
Jo m´hi resistia, pensant lo malament que l’any passat ho havia passat intentant entrar al mar per culpa de la neuropatia degenerativa de les meves cames, que varen fer quasi impossible posar els peus a la sorra degut al dolor que  sentia a les plantes dels peus.
Però, després de varies vegades en que en vàrem parlar  amb la Irene i  de parlant  llargament del meu problema de la neuropatia ella insistia que la teràpia aniria bé per l’ Ictus i per la neuropatia.
Dit i fet, a les darreries del mes de Octubre la Dolors em porta a  comprar uns escarpins de goma amb els quals intentaré caminar per la sorra, arran d’aigua i si això és possible,  faré la prova d’intentar caminar sense crossa i sense escarpins.
Sortim de Girona el primer dia del mes de novembre, un diumenge gris i trist, tan com el meu estat d’ànim doncs  ja fa quasi dos mesos que estic privat de caminar, de parlar correctament i de fer anar el meu braç esquerre correctament.
Fa més d’un mes que faig un hora diària de recuperació en les quals tant la Irene com tot el equip de REHA del Güell em fan veure dia a dia que amb esforç es possible fer passos endavant, això sí,  amb el esforç d’ells i la meva constància en lluitar contra el maleit ictus.
Si jo hi poso constància i esforç més la professionalitat del equip, de ben segur que potser algun dia tornaré a una certa normalitat.
(Quan escric això estic en aquesta certa normalitat: ja fa una setmana que condueixo, que puc anar quasi sol per alguns indrets i que avui  dia 21 de Juny de 2010, el dia en que entrem a l’estiu, inauguro una exposició fotogràfica al Claustre de la Diputació de Girona,  en fi  quasi es podria dir que amb totes les mancances que tinc torno a una certa normalitat!)
A pesar de que el dia es gris i plujos ens dirigim a la meva estimada platja de la Rubina  , platja on he fet l’amor, somiat, estimat, festejat i sopat , aiiiii,  divina joventut!, i ara serà el meu banc  de proves per veure que fa el meu cos sense crosses .
Quan arribem a la Rubina plovineja i fa fred, per un moment estem a punt de marxar. No sé si és la pluja i la fred la que m’empeny a marxar, o és la por de que la proba no surti bé. Tinc por, molta por de que les meves cames no responguin, tinc por de que el fracàs de la proba em pugui enfonsar, tinc por molta por, perquè crec que de la victòria d’aquesta proba en depèn en gran mesura les següents victòries contra la malaltia.
Per sort, l’empenta de la Dolors no em deixa gaire temps per pensar i quan me’n adono ja tinc el pantaló curt i els escarpins de goma posats,  a mi solament em queda que agafar la crossa i caminar per la sorra fins el aigua.
 Casi com aquell que corre a la recerca de la salvació, busco les onades arribant a la sorra molla de la platja.  El dolor a la planta del peu i la inestabilitat de la cama esquerra i el braç esquerra em fan  caminar com en Robocop-2,  a la pel·lícula després de que li passi un tràiler per sobre .
Malgrat el meus  inicis  de caminar patós  sento una gran alegria de veure que m’aguanto a pesar de la inestabilitat de la sorra, sóc capaç de fer algun pas sense caure, sóc capaç de aguantar-me dret, puc fer un pas darrere l’altre,  son passos difícils, patosos, mal fets, però, poc a poc, a mi em comença a pujar una calor per tot el cos que fa que, malgrat  la baixa temperatura de la platja i del mar,  per a mi em sembli durant un moment estar una platja del Carib.
Son tantes i tan intenses les sensacions que m’aclaparen, que pas darrera pas, se’m fa un nus a la gola, i les llàgrimes de felicitat  m’ennuvolen els ulls igual que ara, en el moment d’escriure-ho m’atreviria a dir que és la sensació mes forta que he tingut a  la meva vida,  poder dir “Puc Caminar!“  es tan forta la sensació i la determinació que tinc,  que tinc  la percepció que si m’ arranco a corre o podré fer.
 Per fortuna la realitat  em diu que ja he aconseguit una gran victòria: fer 500 metres sense caure dins del aigua i que per tan,  cal gaudir d’aquesta gran Victoria i recordar-la per sempre més com el dia que vaig fer els meus primers passos d’adult, després de  casi dos mesos de haver petit un ICTUS.
Altres caps de setmana vaig ser capaç de tornar a caminar sense escarpins i sense caure a l’ aigua fins que un bon dia
Miquel Ruiz – 01/11/2010 Platja de la Rubina ( Alt Empordà ), 21/06/2011 Girona 






dijous, 21 d’abril de 2011

A CAVALL DEL VENT

AQUEST CAP VESPRE PLE DE DECISIONS DIFÍCILS PRO QUE MAN DE PORTAR A COTES MILLORS RES MILLOR QUE AQUESTA MUSICA I AQUESTS POEMES 




Mira'm els ulls que cap fosca no venç.
Vinc d'un estiu amb massa pluges,
però duc foc a l'arrel de les ungles
i no tinc cap sangtraït pels racons
de la pell del record.
Per l'abril farà anys del desgavell,
set anys, cosits amb una agulla d'or
a la sorra del temps,
platges enllà perquè la mar els renti
i el sol i el vent en facin diademes.
Mira'm els ulls i oblida el cos feixuc,
la cambra closa, els grans silencis;
de tot això sóc ric, i de més coses,
però no em tempta la fredor del vidre
i sobrevisc, aigües amunt del somni,
tenaç com sempre.
Mira'm els ulls. Hi pots llegir el retorn.


Miquel Martí i Pol



dilluns, 18 d’abril de 2011

Uns Grans Professional










Divendres 4/03/2011
Quina gran contradicció, com més trobo a faltar la  gent amb la què parlar més m’omplen els llargs silencis, més m’omple aquesta petita soledat de la que m’omplo al llarg del dia.  Soledat que m’omplen el llargs paràgrafs dels llibres que dia a dia vaig devorant. Malgrat que al cap de pocs dies oblido pràcticament el que he llegit .
Una altre cosa son les tardes nits compartides amb la Dolors, com així mateix el parell d’hores de REA (rehabilitació) que acaben fent  que els dies, a pesar de ser molt iguals, siguin absolutament diferents els uns dels altres.
Dur, molt dur llevar-se cada dia amb els sentiments, l’ànima i el cos absolutament esgotats.
Últim dia de REA en l’actual conjuntura:  a partir de dilluns , passa  a ser dilluns , dimecres i dijous, una hora amb la Irene i una amb la Gemma  i els dijous una hora de neuropsicòleg.
A la vida es pot tenir mala sort de tenir un ICTUS com el que he tingut però al mateix temps et pot tocar la loteria i que et toquin uns professionals de la medicina com els que jo he tingut.
Des de el primer moment del ICTUS, A LES MATEIXES DEPENDENCIES DEL HOSPITAL Josep Trueta de Girona, on tot l’equip, tant de cirurgia cardiovascular com l’equip de neuropsicologia, es varen  abocar al meu cas fen possible que el mal no anés a més des de aquell  fatídic moment fins al moment present, amb tot l’equip de rehabilitació del Güell.  Estic tenint un equip de professionals que a més de fer la seva feina es desvetllen perquè la meva rehabilitació sigui lo més ràpida possible i que consti que a estones no els hi poso la feina gens fàcil.
La Irene Bosch, gran professional i millor persona, li toca més d’un cop posar-se seria i dir allò de “va Miquel xerrem menys i treballem més” . Gràcies Gemma pels teus esforços en fer-me aconseguir que em cordi la camisa: Què seria de tots plegats en aquella sala sense la perpetua broma d’en Jordi a costa dels Periquitos i dels del Madrid.
Dic aquets noms perquè son els que dia darrera dia, des de fa 6 mesos estan cuidant de mi i de intentar que torni a una certa normalitat,   “Pobrets, no saben que no he estat mai normal!”
Però no seria lícit deixar-me a la Margarita a la que desitjo una ràpida recuperació del seu accident d’esquí , Gràcies Dolors pel teu somriure etern i els teus ànims , i a la Olga sempre disposada a donar un cop de mà, com i així mateix a la Isabel i sense oblidar  en Sixte, matemàtic cada tarda amb el seu “bona tarda” i com no podia ser d’una altre manera he trobat amb qui parlar i discutir de menjar i beure i de moment un amic anomenat MARTIN CODAX ENS UNEIX . Ja buscarem més punts de connexió encara em queden molts mesos de assistir diàriament a rehabilitació al Güell.
Girona 18-04-2011

dimarts, 5 d’abril de 2011

Tarda de amics i llibres

Un cap vespre de la 22 a can Xifra 

Tarda d’amics i llibres.
20/03/2010

Un e-mail i la trucada del amic Josep Oliva m’avisen de que el proper dilluns 21 de març de 2011 el bon amic Josep Valls presenta a la Catedral del llibre, la Llibreria 22, el seu nou llibre sobre Josep Pla  “Josep Pla Oral“  i òbviament  això representa una magnifica excusa per,  si estic be físicament,  sortir de casa i anar a fer-la  petar amb els  amics.
Des de que puc caminar amb la ajuda de la crossa que les coses son diferents, molt diferents.
Les ganes de caminar, varen fer que abandonés massa de pressa la crossa i em passés al bastó: gran error!  vaig carregar massa els genolls i  aquets varen acabar per petar sobre tot els de la esquerra, el del costat  hemiplègic  i la veritat és que ha costat deu i ajuda,  o millor dit,  tot el bon saber de la Irene (la fisioterapeuta) per tornar-lo a recuperar  per caminar amb una certa “normalitat”.
Com sempre que el bon amic Valls  es deixa caure per Girona per fer una presentació La 22 esta plena d’amics , coneguts  i saludats. En Xevi  Planes fa una introducció planera i amigable,  de fet el MESTRE DE CERIMONIES en Guillem Terribes li ha deixat a peu pla,  i després arriba l’hora del autor o potser seria millor dir les hores, doncs ningú de la sala s’atreveix a moure’s no fos que el protagonista penses en fer que en Pla callés !!! , perquè sentir en Valls hores i hores, plaer i privilegi  jo he tingut en alguns dels nostres viatges, com deia, sentir en Valls hores i hores parlar d’en Pla es com poder visualitzar-los als dos asseguts a la taula 26 del Motel o als seients del seu Fiat “Uno“  enfilant cap a Castellfollit de la Roca o al Mas Pla  a Llofriu.
Avui és un dia molt especial per mi, és pràcticament la primera sortida cultural que faig i  que hi vaig amb la maquina de vendre  RETRATOS,  i que soc capaç de aguantarem dret i quiet per fer les fotos, malgrat que moltes d’elles tenen el mateix enquadrament  doncs la meva mobilitat és més restringida que la d’un cargol en una fulla de cirera.
Acabat l‘acte l’amic Oliva i  la Pilar proposen anar a fer un mos i acabar-la de fer petar,  entre queixalada i queixalada,  anem deixant anar viatges i projectes fotogràfics per  aquest any i el proper perquè  per  il·lusions i ganes que no quedi, aquest estiu tenim la il·lusió  de muntar un cap de setmana fotogràfic al seu nou estudi de Garrigàs i que portarà per títol “GARRIGÀS MIRADOR PHOTO”
Ja ho veurem,   per ganes no quedarem.
La sobretaula s’ha allargat però en cap cas s’ha fet llarga, ha estat una tarda de llibres i amics.
Gràcies a ells el dia d’avui ha estat una tarda nit diferent i divertida a on el mal estar físic  ha deixat lloc als projectes de futur.
Girona -  Cartellà 21/03/2011












PER FI PUC RENTAREM EL CUL

Post no apte per lectors sensibles. 


Un dia qualsevol dels mesos de novembre desembre de 2010.

Sé que pot semblar una bestiesa o una putada però de les coses que anat aconseguint últimament a part de la de caminar el mes important que he aconseguit es poder-me rentar el cul tot sol.
Pot semblar una tonteria perquè ja fa forces dies que em dutxo tot sol (sort de les barres que hi hem clavat a la paret) i per això precisament es tant important aconseguir rentar-me el cul tot sol , no necessitar a la Dolors cada vegada que vaig a la dutxa per acabar de fer que la higiene personal sigui total .
El tema sembla que sigui un tema menor o un tema que m’atribueixo per remenar consciencies,  no és així.
En el meu cas, la part hemiplègica és l’esquerra i per tant a la dutxa necessito aguantar-me amb la dreta, llavores el quid de la qüestió és: amb quina mà et rentes si no t’aguantes dret del tot???
Després de dies i dies de provar-ho de totes maneres he aconseguit una certa estabilitat a la dutxa,  per tant em puc aguantar amb la dreta i amb l’esquerra fer anar l’esponja, raspall, etc.
Son petits moments que t’omplen de grans satisfaccions que fan que quan la Dolors arriba de treballar et trobi amb un somriure de banda a banda poden dir:
Per fi m’he rentat el cul!. 


dilluns, 4 d’abril de 2011

Tenint em comte que moltes vegades la meitat de les paraules que escoltem son absurdes  jo optaria  per la sublim interpretació del silenci .
Miquel Ruiz –Girona -7/04/2010