Divendres 4/03/2011
Quina gran contradicció, com més trobo a faltar la gent amb la què parlar més m’omplen els llargs silencis, més m’omple aquesta petita soledat de la que m’omplo al llarg del dia. Soledat que m’omplen el llargs paràgrafs dels llibres que dia a dia vaig devorant. Malgrat que al cap de pocs dies oblido pràcticament el que he llegit .
Una altre cosa son les tardes nits compartides amb la Dolors, com així mateix el parell d’hores de REA (rehabilitació) que acaben fent que els dies, a pesar de ser molt iguals, siguin absolutament diferents els uns dels altres.
Dur, molt dur llevar-se cada dia amb els sentiments, l’ànima i el cos absolutament esgotats.
Últim dia de REA en l’actual conjuntura: a partir de dilluns , passa a ser dilluns , dimecres i dijous, una hora amb la Irene i una amb la Gemma i els dijous una hora de neuropsicòleg.
A la vida es pot tenir mala sort de tenir un ICTUS com el que he tingut però al mateix temps et pot tocar la loteria i que et toquin uns professionals de la medicina com els que jo he tingut.
Des de el primer moment del ICTUS, A LES MATEIXES DEPENDENCIES DEL HOSPITAL Josep Trueta de Girona, on tot l’equip, tant de cirurgia cardiovascular com l’equip de neuropsicologia, es varen abocar al meu cas fen possible que el mal no anés a més des de aquell fatídic moment fins al moment present, amb tot l’equip de rehabilitació del Güell. Estic tenint un equip de professionals que a més de fer la seva feina es desvetllen perquè la meva rehabilitació sigui lo més ràpida possible i que consti que a estones no els hi poso la feina gens fàcil.
La Irene Bosch, gran professional i millor persona, li toca més d’un cop posar-se seria i dir allò de “va Miquel xerrem menys i treballem més” . Gràcies Gemma pels teus esforços en fer-me aconseguir que em cordi la camisa: Què seria de tots plegats en aquella sala sense la perpetua broma d’en Jordi a costa dels Periquitos i dels del Madrid.
Dic aquets noms perquè son els que dia darrera dia, des de fa 6 mesos estan cuidant de mi i de intentar que torni a una certa normalitat, “Pobrets, no saben que no he estat mai normal!”
Però no seria lícit deixar-me a la Margarita a la que desitjo una ràpida recuperació del seu accident d’esquí , Gràcies Dolors pel teu somriure etern i els teus ànims , i a la Olga sempre disposada a donar un cop de mà, com i així mateix a la Isabel i sense oblidar en Sixte, matemàtic cada tarda amb el seu “bona tarda” i com no podia ser d’una altre manera he trobat amb qui parlar i discutir de menjar i beure i de moment un amic anomenat MARTIN CODAX ENS UNEIX . Ja buscarem més punts de connexió encara em queden molts mesos de assistir diàriament a rehabilitació al Güell.
Girona 18-04-2011
